Fláshico Messi

Cuando cree el blog me dije: “Prohibido hablar de fútbol”. Y hasta aquí he llegado, digamos que rompo paradigmas, que siempre viene bien.

El detonante de este post es un artículo de opinión de uno de mis escritores favoritos: David Trueba. Habla sobre la adjetivación a Messi, ahora que todos los adjetivos se le quedan cortos.

Le llama antófago:

Antófago es aquel que se alimenta de flores. Da la sensación de que Messi encuentra su energía en la floritura. Siempre intenta hacerlo bello, no se conforma con hacerlo práctico.

Y también isótropo:

Isótropo es aquel que tiene iguales propiedades en todas direcciones… Y es que a veces avanza retrocediendo o se abre cerrándose o se perfila de cara.

El artículo no tiene desperdicio, y ya avisa de cómo escribe este tío, de lo genial que escribe, pero no estoy de acuerdo con él (seré hereje!). Y ahí va mi opinión.

Messi no se alimenta de la floritura, Messi hace lo que es natural en él, no busca el camino más bello, porque sólo tiene un camino, el suyo. De su repertorio no elige lo más bello, elige lo más propio. Ronaldinho es antófago, Cristiano Ronaldo es antofagocísimo (que no sé si existe el palabro, pero suena indigesto o que crea gases).

Isótropo. No es isótropo,  Messi sólo tiene una dirección y un sentido: de su posición a la portería. Se (tele)transporta de un punto a otro en una sucesión de fogonazos, pero no está entre sus dones un alto conocimiento de los espacios en el campo, ni de las direcciones del juego. Xavi Hernández es isótropo, Iniesta es isótropo. Messi es… otra cosa.

Muchos grandes jugadores tienen una suerte a modo de sello personal: Cruyff (Croif, Kruaif, Kruijff ¿?) tenía el regate de tacón, Maradona era muy de rabona, Zidane y su roulette…  La suerte de Messi bien podría ser la pared con el adversario: es habitual ver a Messi iniciar esa carrera de pasos eléctricos cortísimos y recibir un trompazo o el balón topa con algún pie o incluso llegan a robarle la pelota. Esas injerencias en su camino lejos de quitarle inercia le alimentan y, aún más, restan energía de sus rivales, que ya creían haber cumplido su cometido y ven como Messi les ha usado y recupera instantaneamente el control, el balón y su carrera.

Messi es Flash bailando claqué en un suelo lleno de canicas. Cuantos más rebotes, cuantos más adversarios, cuánto más ahínco en derribarle, más dominio adquiere. Me pregunto de lo que sería capaz de hacer con un gato salvaje metido en los calzoncillos.

flash

Messi parece vivir 2 segundos en el futuro, tiene información de dónde va a ir a parar el balón, de lo que van a hacer los rivales. No es visión de juego, es velocidad. Pero no velocidad bruta, como la de Walcott, por ejemplo. Es una velocidad total, extrema, paranormal. Velocidad de reacción, velocidad de ejecución, velocidad de decisión, velocidad de concentración, velocidad Messi.
Fláshico Messi.

Bueno, basta ya de sesuda disección del juego de Messi, si a alguien le interesa profundizar más en sus cualidades o en las de cualquier otro jugador o equipo, estaré encantado de conversarlo, soy, como todo el mundo, una de las personas que más sabe de fútbol en este país (pero yo de verdad :P). Este post sólo quiere arrancar una bilogía que concluirá en la siguiente entrada y que versará sobre un tema vertebral de este blog. La comunicación.

P.D. Recomiendo encarecidamente leer a David Trueba, “4 Amigos” y “Abierto toda la noche” son dos de mis libros favoritos que releo a menudo y sus artículos de opinión no tienen desperdicio.

P.D. Si alguien quiere leer de fútbol de una forma menos pedante y más entretenida que lea fumbol

7 thoughts on “Fláshico Messi

  1. A mí me ha parecido muy entretenido y nada pedante! 😉

    Me ha encantado la comparación de Messi con Flash (Gordon, no el de Adobe) y el adjetivo “fláshico”. Cuánto le queda por aprender a la prensa deportiva!

    Espero “amb candeletes” la segunda entrada de la bilogía. Reconozco que tengo curiosidad por saber cómo enlaza Messi y Flash con la comunicación 🙂

    Enhorabuena por el post!

  2. crec que hauries de parlar més de futbol. es veu que t’agrada i que en saps (un dels que més en sap, segur). a mi m’ha agradat la teva anàlisi del messi
    per cert, àlex, en flash de què parla en gustavo no és en flash gordon, és the flash (wally west, barry allen o jay garrick)

  3. l’altre dia, per causes alienes a la meva voluntat (jo mai no ho faria voluntàriament), vaig veure un partit del mundial 82 entre espanya i alemanya. les sensacions visuals eren molt diferents de les que tinc veient un partit actual. primer, que els jugadors sembles més espigats, més prims, menys musculosos (a banda de les fantàstiques cabelleres que lluïen i dels uniformes, més curts i cenyits). però també per la manera que tenien de controlar la pilota: lluny dels peus, com si la llencessin endavant sense por de perdre-la perquè els torna dòcil als peus (una mica com oliver i benji), i fent-la botar, no arran de gespa.
    tens alguna explicació a aquestes sensacions meves, gustavo? hi ha hagut un canvi d’estil de toc en aquests trenta anys? o és una il·lusió creada pel look antiquat dels jugadors, la pilota (amb pentàgons negres) i les imatges de baixa qualitat?

  4. Sempre es bo veure un clàssic. Sobre el que preguntes, a part que als camps abans hi collien patates després dels partits, el que més ha canviat en el joc es la velocitat, la fortalesa física i la disciplina tàctica. Abans es podien permetre el luxe de perdre el control de la pilota tenint-la lluny del cos i botant, perque davant no hi havia unes besties físiques, capaços de córrer a tope 90 minuts i a les ordres d’entrenadors que manen ocupació d’espais amb precisió milimètrica. No hi havia esquemes defensius trufats de tíos posseïts pels manaments de la presió i la concentració absoluta en la destrucció del joc rival.

    I per aquesta evolució pot guanyar una eurocopa Grecia o l’Inter de Milà a guanyat la darrera Champions.

  5. sembla que no t’acaba d’agradar aquesta evolució, no? el virtuosisme i la visió de joc han perdut terreny davant del físic i la tàctica. ara, els virtuosos han de ser unes bèsties físicament si volen brillar, no?
    per cert, grècia ha guanyat una eurocopa?

  6. M’ha agradat l’escrit i després de veure l’últim gol del Messi el passat dimecres totalment d’acord amb quina és la seva direcció i el seu sentit.
    No veig comentaris sobre l’útim llibre del David Trueba “Saber Perder”. No està a l’alçada dels dos anteriors?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *